Pol Santandreu és professor del màster universitari en Administració i Direcció d’Empreses de l’Euncet Business School i en el seu article d’opinió «Que el palancajament (financer) no t’apalanqui» publicat en l’economic analitza el fenomen d’«apalancament financer» per part de les empreses en el context actual de confinament per coronavirus.
En el llenguatge financer, l’apalancament financer és la capacitat d’una empresa de finançar-se recorrent al deute amb tercers. Es denomina apalancament positiu quan el cost del deute és inferior a la rendibilitat que s’obté de les inversions finançades amb aquests recursos. Si, en canvi, el rendiment és menor al cost del finançament, l’apalancament és negatiu.
En el llenguatge col·loquial, diem que algú s’apalanca quan s’acomoda a una situació en la seva “zona de confort”, que es diu en psicologia. Aquest apalancament implica adaptar-se a unes rutines, sense canviar massa coses i sense assumir gaires riscos.
QUAN LES EMPRESES S’«APALANQUEN»
A causa del confinament, resultat de la pandèmia, moltes empreses han generat fortes pèrdues. I és que, en no poder oferir els seus productes i serveis, moltes s’han vist obligades a demanar finançament per cobrir aquest forat. Aquest finançament ha de venir d’aportacions de capital per part d’accionistes, d’ajuts a fons perdut per part d’administracions o bé de deute nou. En aquesta última línia, les administracions públiques estan oferint línies de finançament a través de les entitats financeres.
Les organitzacions – les que poden i tenen accés a aquestes línies-, en la mesura que no saben fins quan duraran els efectes de la caiguda de les vendes, es cobreixen les esquenes demanant el màxim de deute possible.
Els actuals baixos costos del finançament fan que moltes empreses demanin més del que les seves previsions més pessimistes fan suposar. Això no presenta cap problema en si mateix, llevat que, posteriorment, s’oblidi el sentit de la decisió presa.
Les empreses han de fer servir el deute per compensar les pèrdues, però han de ser capaços d’adaptar els seus models de negoci, perquè funcionin en un futur immediat i siguin capaços de generar els fluxos de caixa suficients que permetin el pagament d’aquest deute i la viabilitat del mateix.
Si el deute que es demana és massa gran, es pot caure en l’apalancament (l’acomodament) en la presa de decisions. I aquest fet pot ser molt perillós. El deute ha d’ajudar –com els respiradors ajuden els malalts de la COVID-19-, però les organitzacions han de prendre les decisions estratègiques que els permetin sortir d’aquesta crisi.
