Mònica Utrera: “Les generacions futures s’han de posar mans a l’obra per desterrar un paradigma cultural que avala l’androcentrisme”

La Dra. Mònica Utrera, professora associada per als programes de l’Executive Education de l’Euncet Business School, presenta el seu primer llibre “I si em vols per què em mates?”. La Dra. Utrera, especialitzada en Filosofia Pràctica, compta amb un gran bagatge formatiu en diferents àrees com Màrqueting i Publicitat, Direcció de Recursos Humans i Administració i Direcció d’Empreses, amb una tesi sobre intel·ligència emocional i rendiment directiu.

Amb “I si em vols per què em mates?”, un assaig de filosofia pràctica fruit d’anys de recerca científica, la Dra. Utrera repassa les etapes clau del rol femení i la conjuntura actual per a la dona del segle XXI, “sense deixar-se res en el tinter”, tal com ella afirma. De tall filosòfic, “I si em vols per què em mates?” forma part d’una trilogia, de la qual una de les seves altres dues parts es publicarà en els pròxims mesos.

Amb aquesta obra, la Dra. Utrera pretén que el que es relata en els seus capítols manqui de sentit al més aviat possible.

Acabes de publicar “I si em vols per què em mates?, un assaig de filosofia pràctica que desgrana l’evolució del rol femení i el feminisme actual”. Per què decidiu iniciar aquest projecte anys enrere?

Perquè necessitava entendre certes coses que em passaven a mi i a les meves al·lusives i a les quals no trobava una explicació.

Què es trobaran lxs lectorxs?

La resposta a preguntes que jo no he trobat en cap altre lloc. Aquestes es contesten, primer, a través d’un recorregut per certs moments històrics que ens porten fins a l’actualitat. Segon, a partir del que descobreixo quant al que hi ha dos paradigmes culturals que funcionen alhora a l’interior de les dones i que els causa desorientació i patiment. Finalment, a partir d’un esbós de solucions, tant per a les que viuen aquest present, com per a les que viuran el futur.

Durant la investigació, ha anat canviant la teva percepció sobre el feminisme en l’actualitat o es va constatar la hipòtesi inicial?

Ha estat un llarg viatge de 6 anys i he gaudit del que anava trobant-me pel camí. Hi ha coses que sospitava i que s’han confirmat, però moltes altres m’han deixat bocabadada. Per exemple, saber que el patriarcat comença a forjar-se fa 10.000 anys i que el que ens succeeix a les dones actuals guarda “en el Fons” molt de tot allò, és una de les coses que més em va sorprendre.

Al llarg del llibre abordes l’evolució del rol de la dona i com ha anat evolucionant fins al que coneixem ara. Quines etapes o moments han estat els detonadors d’aquesta evolució?

Els que jo he localitzat en la meva recerca són la transició del Paleolític al Neolític, L’Edat Mitjana, la Revolució Industrial amb la construcció de la psicologia moderna i el Maig del 68. En futures obres abordaré altres aspectes més propers en el temps que també he trobat i que incumbeixen al segle XX.

“D’una determinada idea d’home brolla una determinada idea de dona”. A què et refereixes amb aquesta afirmació?

Quan el masclisme dissenya un rol masculí i un món androcèntric, alhora, està determinant també una idea de dona molt concreta. És a dir, si el patriarcat dibuixa un home que està “per sobre” de les dones, amb això ja està determinant el rol femení que brolla del primer.

‘Reversionat’, ‘més pervers’, ‘taimat’, ‘més subtil i escorregut que el d’abans’. Amb aquests adjectius descrius el masclisme actual. Per què?

Perquè el masclisme se les ha apanyat per continuar estant, però com que ara ningú permetria comportaments masclistes explícits, el constructe se les apanya per romandre entre nosaltres, però, per dir-ho així, com a “camuflat”.

En articles anteriors al llibre, composes que “presentar-nos com a màrtirs ens perjudica (a les dones)”. Per què el feminisme s’ha de mostrar/manifestar-se mesurant tant el discurs per no caure en el ‘victimisme’?

Al llarg de la història les dones hem estat víctimes de mil tropes per part de la societat i la cultura. Encara avui hi ha moltes dones víctimes de circumstàncies que ens venen a tots a la ment. Però, quan escrivia aquesta frase ho feia des del conceptual / general. És a dir, deixant a un costat situacions de violència masclista brutals i completament reprovables, el col·lectiu femení crec que es fa un flac favor si es mostra des de la perspectiva de víctima. Perquè ser una víctima et deixa poca possibilitat d’acció.

Hi ha discriminació positiva, igual que succeeix amb altres col·lectius?

¡Ups! Aquesta és una pregunta pel·lícula i entorn de la qual hi ha un interessant debat. Resumint-ho molt, m’agrada creure que les mesures que conclouen en discriminació positiva s’instauren com un “punt intermedi” i que a la llarga desapareixeran. Comprenc que s’instaurin per donar lloc a dones que, d’una altra manera, no arribarien on es mereixen. Però també penso que tota mena de discriminació és negativa en si mateixa. Et dic que fins jo mateixa tinc el debat al meu interior.

Seguint en aquesta línia, també comences com se sent la teva generació (Generació X), marcada per la dualitat de la dona moderna entre ser independent, autònoma i empoderada, alhora que és mestressa de casa, mare i amb marit (o en la seva defecte parella). Què suposa per a la dona d’avui aquesta ‘pressió social’?

Aquest és l’autèntic quid de la qüestió. La pressió és tremenda i això és el que porta al patiment de moltes. Causa de dolor que comença a desarticular-se quan descobreixes el que passa realment i que en Y si me quieres ¿por qué me matas?  explico. Quan entenen que és impossible viure aquestes dues vides o, més ben dit, conciliar aquests dos rols assentats sobre una dualitat de paradigmes culturals, ja tens molt guanyat. Resumint: La ‘superwoman’ no existeix. És impossible.

En articles anteriors, contextualitzes l’enfocament de la teva recerca sobre el feminisme i, per tant, la teva posició. Per què és tan important centrar el discurs feminista en la dona? Quin paper juguen els homes? I l’ensenyament?

Des del meu punt de vista els homes tenen un paper important i opino que no han de ser vistos com a enemics de les dones. Més aviat, penso que cal considerar-los aliats. D’aquests, com l’altre 50% de la societat, depèn que els canvis que busquem siguin efectius.

L’ ensenyament és la base. El patriarcat és un constructe cultural que va passant de generació en generació. S’aprèn i per tant es pot canviar.

On rau la perpetuació d’aquesta desigualtat marcada pel masclisme?

En la cultura. Avui dia el patriarcat sobreviu gràcies a la dualitat de paradigmes culturals en base als que ens comportem. Més ben dit, es manté gràcies al paradigma del passat que encara roman a l'”Estructura”, en “el Fons”, a les “aigües subterrànies” del present.

També parles sobre ‘micromachismes’. La societat actual n’és conscient? Com es poden combatre?

No, en la majoria de les ocasions no som conscients. De fet, la “gràcia” dels micromachismes és que són pràcticament imperceptibles. El també anomenat ‘neomachisme’ només es pot combatre estant molt atents i atentes a tots aquests petits comportaments que continuen sent masclistes. Així, i els podrem començar a eradicar.

Les institucions, cada vegada, són més conscients de la desigualtat latent entre homes i dones. Alguns governs, com el d’Espanya, han apostat per abordar aquesta problemàtica social reforçant el Ministeri d’Igualtat. Quin paper consideres que han de jugar les institucions?

Això es relaciona en certa mesura amb la pregunta sobre la discriminació positiva. Personalment “em molesta” que hi hagi un ministeri que vetlli per aquests assumptes. Però entrecomillo “em molesta” perquè m’agradaria que no hagués d’existir. Tanmateix, comprenc que en la situació en què estem, malauradament encara és necessari.

Durant la investigació, quina dada o relat t’ha resultat més cridanera?

El paper que ha jugat la psicologia moderna, l’església i fins i tot el feminisme en tot aquest assumpte. Com aquestes institucions han modelat un determinat rol femení que ha arribat al nostre present.

Quin consell o quin missatge li donaries a les generacions futures?

Que es posessin mans a l’obra per desterrar del tot un paradigma cultural que, com et deia, avala l’androcentrisme i que ja no hauria d’estar entre nosaltres.

A més d’haver publicat el llibre “Y si me quieres ¿por qué me matas?”, també ets directora de dos programes de formació d’Euncet Business School: l’escriptor a Leadership & Management i el postgrau en Lideratge i Habilitats Directives. Com a docent, ¿imparteixes l’ensenyament amb perspectiva de gènere?

Totalment. No podria ser d’una altra manera. Però no només jo, sinó també la resta de l’equip. Per a nosaltres a l’aula no hi ha, per dir-ho així, “homes o dones”. Per a nosaltres hi ha éssers humans als quals ajudar, ensenyar i guiar.

Quines dinàmiques observes entre els teus estudiants?

Que cada vegada són més conscients de les desigualtats de gènere. De fet, concretament al PLHD entaulem nombrosos debats sobre nosaltres mateixos com a líders i és fàcil que aflorin aquest tipus de temes dels quals ara tu i jo estem conversat. M’alegra veure que amb el pas dels anys els arguments van variant, acostant-se a una versió més equitativa de la societat pel que fa al gènere.

Finalment, creus que algun dia deixarà de ser necessari l’activisme feminista?

Espero que sí. Insisteixo que, de fet, em sembla al·lucinant que encara haguem de posar sobre la taula aquest tipus de temes. En la introducció del llibre explico que ho he escrit amb una motivació autolítica. És a dir, esperant que al més aviat possible, el que s’hi relata, quedi obsolet per complet. Desitjant que en no massa temps el contingut de l’obra es vegi com a anècdota i retrat del passat que ja només les àvies recordaran i comptaran què va passar.